Percy Jackson i el mar dels montres

16.9.13

Classe ràpida i pobre de mitologia greco-romana.

La seqüela de “Percy Jackson i el Lladre del Llamp” (Percy Jackson & the Olympians: the Lightning Thief), està basada en el segon llibre de la saga de Rick Riordan. Aquesta es centra en les noves aventures del bastard de Posidó, Percy Jackson (Lerman), qui ha de salvar el sàtir Grover del cíclop Polifem mentre protegeix el campament l’atac de Cronos (no Chronos) tot trobant el velló d’or.

Més que la seqüela de “el Lladre del Llamp”, m’ha semblat el segon episodi d’una sèrie televisiva sobre l’Olimp: A l’inici se’t recorda què va passar en l’anterior pel·lícula, només faltava sentir una veu en off dient “En episodis anteriors…” o el ja famós “Then” de Supernatural;  i alhora dedica massa temps en explicar què és tot el que apareix en escena, com si el nostre coneixement previ sobre mitologia fos nul. Entenc que aquest segon defecte és necessari per entendre el desenvolupament de la trama, però en la saga de Harry Potter ens trobem amb el mateix problema i el director ho resol amb més elegància.

He dit Harry Potter?
Ha estat un petit lapsus que no sé d’on em deu haver sortit. No serà perquè els protagonistes són dos nois i una noia, ni perquè en Tyson (el cíclop) sigui la versió nord-americana de Ron Weasley, ni perquè els semidéus es barregin de forma semblant entre els muggles/mortals, ni perquè les Moires treballin a la mateixa empresa de transport que Ernie Prang i Stan Shumpike (l’Autobús Noctàmbul potterià), ni perquè els déus facin servir elements del quotidià com a instruments màgics, ni perquè…

Bé, i quan finament has passat la introducció i el nus de la pel·lícula, els crèdits apareixen de cop i volta, sense adonar-te de com el desenllaç se l’han ventilat ràpid per poder cobrir els 106 minuts que deurien de tenir estipulats. El film s’ha editat a la Central Nuclear d’Springfield o a la cantera d’en Fred Picapedra?

Percy Jackson i el Mar dels Monstres és una pel·lícula que té clar quin és el seu públic, i l’argument, efectes especials, decorats i interpretacions hi estan adaptats.
Com a mínim la pel·lícula servirà per entretenir els infants, introduir-los en la mitologia greco-romana i afegir una nova paraula a nostre diccionari quotidià: velló (vellocino en castellà).




Crítica publicada a Cultura Penedès

Publicacions relacionades

0 comentaris