El Hobbit 2: Una desolació (part I)

21.12.13

Sóc conscient que aquestes pel·lícules són l’adaptació del director de l’obra originària. Però havent fet una obra excel·lent amb la recreació de El Senyor dels Anells a la gran pantalla, no entenc aquest gir mundà que fa Peter Jackson de tot l’univers d’en Tolkien.


Així doncs que, amb l’ajuda d’en Tharit Dinôr, també indignat amb la insulsa, vulgar i humiliant representació de la raça d’homínids més antiga de la Terra Mitja, he fet una crítica d’aquesta segona part de El Hòbbit. I ja que m’he allargat massa en l’escrit de valoració, he decidit publicar el post en 3 entrades diferents. Si, jo també faig trilogies.

(Nota: aquest post conté spoilers)

La durada

La primera part personalment se’m va fer llarga. Però es va salvar per 3 punts:
1.) perquè el director ens presentava la raça dels Nans, qui no havien tingut el seu espai en El Senyor dels Anells, més que per 4 gags d’en Guimli.
2.) perquè se’ns presentava la preqüela de la relació amorosa de l’Anell Únic amb els hòbbits, lligant-hi aquí l’aparició d’en Gollum.
3.) perquè l’escena estava repleta de les escenes d’acció del llibre amb la durada adequada, i amb una trama no enganxada amb loctite.

Però aquella petita expectació que et deixa “un viatge inesperat” per reprendre, 1 any més tard, el viatge dels nans, esdevé fum quan et trobes amb aquest nyap megalomaníac d’en Jackson. Evidentment, com a viatger de la Terra Mitja, el desembre del 2014 aniré a veure com acaba tot plegat. Però aniré al cinema pels efectes especials, no perquè aquesta adaptació mereixi fer-li negoci a les sales de cinema.

Aquesta segona part d’aquest Viatge d’Anada i Tornada esdevé un intent de treure tres pel·lícules d’un llibre de 270 pàgines que, com deia un amic meu, et pots llegir en unes poques  anades i tornades en tren a Barcelona. Si a la 1a part, la durada s’entenia, en aquesta 2a dóna la sensació que, per haver d'arribar al timing plantejat, s’exedeixi en diàlegs que no porten enlloc i escenes que no faciliten el seguiment de la trama.

Si de El Hobbit (270 pàgines) en Peter Jackson en treu 500 minuts, si us plau, amagueu-li El Silmaríl·lion!

Peter Jackson

El director que podria ha passat a la història per haver dut a la gran pantalla El Senyor dels Anells, s’ha deixat endur per l’egocentrisme i ha banalitzat l’obra de Tolkien
Ja a nivell Conceptual, fer 3 pel·lícules de El Hobbit és igualar aquest llibret introductori a l’univers de la Terra Mitja a El Senyor del Anells.

La seva primera trilogia tolkiniana era elegant, culte i equilibrada, en canvi ara passa a fer una mena de pel·lícula d’aventura barreja de Goonies, Indiana Jones i Shrek; on l’argument és la excusa per fer ballar nans i mostrar-nos grans efectes especials. Si només és això, quina diferència hi hauria si la direcció l’hagués dut algú altre? Diria que cap.

Aquest egocentrisme ja es veu només a l’inici de la història, on ha introduít una escena de Bree anacrològica per poder-se mostrar com a creador d’aquesta.
Si la seva aparició a la Germandat de l’Anell va ser considerada pels cinèfils com un toc humil de la seva direcció, ara resulta un xic pedant.

Sir Peter Robert Jackson, qui havia obtingut el títol de Senescal de la Terra Mitja per aclamació popular, ha sucumbit al poder de l’Anell i, buscant la riquesa terrenal, és ara el nou rei Thror.
Esperem que la seva acumulació de riqueses no arribi a oïdes de cap Smaüg.


Continuaré aquest pot tractant el grup de nans, la investigació d’en Gandalf i Dol Guldur, les aranyes, l’obsessió de Thorin, Bilbo i l’Anell, l’excés d’elfs, el berserker Beorn, el rafting per Celduin, i l'Azog des de la biologia.

 





Publicacions relacionades

0 comentaris